Su última visita fue: Dom Feb 25, 2018 11:52 pm Fecha actual Dom Feb 25, 2018 11:52 pm

Todos los horarios son UTC + 1 hora [ DST ]




 [ 3 mensajes ] 
Autor Mensaje
 Asunto: El dolor de las langostas
NotaPublicado: Dom Ene 14, 2018 7:17 pm 
Desconectado
Isolationiste anti-gouvernementale à gauche
Avatar de Usuario

Registrado: Jue Abr 02, 2009 9:55 pm
Mensajes: 22177
El dolor de las langostas: lo que dice la ciencia sobre la prohibición de cocerlas vivas



Imagen


Citar:
Suiza ha promulgado una ley en la que prohíbe cocinar o congelar a las langostas cuando aún viven, obligando a que sean noqueadas antes de utilizarlas como ingrediente

"Hay mucha controversia con el dolor en los animales invertebrados, pero un estudio de 2008 encontró que los estímulos dañinos provocaban una respuesta en el animal", señala la bióloga Sara García-Morales

_________________
"Ne votez pas dans le sens suggéré par les médias, car les médias représentent la Nouvelle Eglise au service des Nouveaux Féodaux et de la Nouvelle Aristocratie des Privilèges." (recommandation ajoutée en l’An 2017)


Arriba
 Perfil  
 
 Asunto: Re: El dolor de las langostas
NotaPublicado: Lun Ene 15, 2018 11:30 am 
Desconectado
I am the walrus
Avatar de Usuario

Registrado: Mié Jul 29, 2009 7:32 pm
Mensajes: 14125
Ubicación: a la barricada de Santpaucentdeu
Estos son los que votaron que los árabes se jodieran sin minaretes, y los que votaron no subir el salario mínimo interprofesional, no ?
Veo que tienen el mismo criterio en la cocina lol

_________________
un ignorante escribió:
Nadie, salvo cuatro matados, eran independentista en Cataluña hasta que CiU lideró el "prucés"

iggypop escribió:
Yo voto a C's


Arriba
 Perfil Email  
 
 Asunto: Re: El dolor de las langostas
NotaPublicado: Lun Ene 15, 2018 12:15 pm 
Desconectado
Ahí, dándolo todo
Avatar de Usuario

Registrado: Mar Nov 20, 2007 1:39 pm
Mensajes: 48037
Ubicación: Barcelona
Citar:
Un dels plats més exquisits que encara es poden degustar actualment és el shilayo. És un plat de l’Amèrica central, però no pas de país concret, sinó de frontera, gairebé de terra de ningú. Però sempre arran de mar, perquè el shilayo és un rar producte marítim, un veritable enigma per als naturalistes. L’únic segur és que es tracta d’un animal amfibi, perquè se n’han trobat exemplars a grans profunditats i també molt lluny de l’aigua, a dos o tres quilòmetres de la costa, perseguint mosques vironeres i aranyes boscanes. No se sap ben bé si cal classificar-lo entre els crustacis o els batracis, tot i que darrerament sembla descartada la primera possibilitat, sense que es pugui dir que ha triomfat la segona.

El shilayo camina dret i nada en posició horitzontal. Es distingeix per un gran amor a les seves cries, en defensa de les quals és capaç d’increïbles actes d’heroisme. Els individus adults amiden de vint-i-cinc a trenta centímetres i poden arribar a pesar de cinc a set-cents grams, però d’aquí no passen, perquè és una espècie esvelta i activa, no està mai quieta ni a l’aigua ni a terra. Alguns científics afirmen que no pot viure en captivitat, però hi ha viatgers que asseguren haver-ne vistos en poder de tribus índies del litoral, que els tenien en uns cossis de terrissa plens d’aigua, amb unes quantes pedres i una mica de sorra al fons. És dubtosa la interpretació donada a aquest fet, ja que la manera òptima de guisar un shilayo es presta a que un observador superficial arribi a conclusions errònies. Al shilayo cal matar-lo a taula parada, instants abans de menjar-se’l, no tan sols perquè es conserva poc, sinó perquè la carn és més gustosa quan encara té la crispació de l’agonia.

Cuinar i servir el shilayo requereix una colla d’operacions rituals. No és, de cap manera, un plat de fonda, ja que únicament en el redós familiar pot trobar el punt de dedicació i equilibri entre els diversos ingredients i la manera de preparar-los. A les zones costeres de l’Amèrica ístmica, quan en una casa volen obsequiar a hostes distingits, el shilayo és de rigor, sempre que es trobin dins de la temporada, perquè a principis i a finals de l’època de pluges el shilayo amargueja. La resta de l’any és un requisit apreciadíssim.

Cal capturar les peces vint-i-quatre hores abans de l’àpat i conservar-les vives en uns recipients amb aigua de mar, prèviament preparada amb una cullerada sopera de llavor de puça per cada tres litres. Les femelles són més saboroses que els mascles, com sempre i a tot arreu, encara que alguns tractadistes elucubrin en sentit contrari. Hi ha qui recomana deixar els shilayos una nit a la serena, però això sembla més dictat per l’egoisme que no pas per la gastronomia, ja que aquests animals, quan se senten atrapats, gemeguen d’una manera que recorda molt el plor d’una criatura de pocs dies. Per tant, és més còmode tenir-los a fora, al pati o la jardí, que no pas a dins de casa, però s’ha demostrat que la carn és més tendra si se’l manté sota cobert durant el període de dejuni.

El dia de la menjada, la mestressa reparteix als invitats unes polaines de jute que arriben fins a una mica més amunt de mitja cama, i els comensals se les posen amb una certa solemnitat. Després els es donada una mena de pala o de raqueta a cada un, són tancades totes les portes i finestres, l’amo pica de mans i s’inicia la partida.

Les minyones trauen els gibrells amb els shilayos, i sense separar l’enreixat metàl·lic que evita que s’escapin prematurament, aboquen l’aigua i tot seguit alliberen els animals, que proven de fugir esfereïts, topant contra els mobles i les parets. Les dones de la casa (exclusivament les dones de la casa) els empaiten brandant uns pals de sicòmor o de xicranda –segons les zones i les possibilitats-, uns bastons curts de superfície molt brillant, vernissada a monyeca. El propòsit és estabornir-los, pegant-los darrere les orelles amb els pals perquè perdin els sentits i res més que això, ja que el shilayo ha d’arribar viu a la planxa. Si no, deixa anar suc i no val res.

El shilayo corre, es defensa, s’arrapa a les cames dels convidats i mossega amb fúria les polaines de jute. És el moment de copejar-lo amb precisió, ni poc ni massa, només per a desmaiar-los. El shilayo fa uns crits esborronadors, però la gràcia –una d’elles- consisteix a fingir indiferència. Les dones els estiren d’un a un de bursada i els animals deixen la dentadura a les polaines. Sense treva, els shilayos són llançats a unes làmines de ferro posades damunt les brases del fogons. En sentir la cremada, les bèsties es deixondeixen i salten fora de la planxa. Aleshores, els invitats les cacen al vol amb les raquetes i les retornen de rebot a la planxa, tantes vegades com calgui, fins que quedin daurades segons els gustos.

La taula ha d’estar preparada. El peix o el que sigui (la ciència té l’última paraula) se serveix amb un brot de fonoll marí entre geniva i geniva. Si està al punt, el shilayo esbatana els ulls i encara mou lleugerament les ninetes, com si demanés clemència. Vençut, sembla que faci adéu amb les mans, que curiosament tenen cinc dits cada una. i les convulsions li fan estirar les cames, a l’extrem de les quals hi ha uns peus diminuts, com de ballarina oriental. És el moment d’assaborir-lo: es parteix per la meitat amb una estrebada seca i es xucla la molla, sense presses, però sense entretenir-se, perquè es torna agre en cosa de minuts.

A taula hi ha unes estretes bandes de tela, amb vetes a cada unta (que es lliguen al clatell) i serveixen per tapar-se el nas. El shilayo és un dels pocs animals que no té una època de zel determinada, va esverat tot l’any, i quan li ve la dèria d’aparellar-se exhala una fortor desagradable, que si no es combat amb una obstrucció de les fosses nasals arribaria a destruir el plaer del paladar.

El conjunt de cerimònies i d’accessoris és encantador. Les polaines de jute i la part de teixit vegetal de les raquetes porten uns dibuixos indis d’una gran bellesa, i els pals de sicòmor o de xicranda duen a la punta de picar unes valuoses talles, amb escenes cinegètiques en relleu. Les bandes de tapar-se el nas van decorades amb greques de colors molt vius, i amb les peces dentals que els shilayos deixen encastades a les polaines, els naturals del país fan uns collarets summament estimats pels turistes. Tot plegat, és una manifestació d’art populars molt important de l’hemisferi occidental.

Per desgràcia, són costums que tendeixen a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a un o dos lustres ja no serà possible trobar shilayos a cap cuina d’aquelles terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel lluç de palangre i per plats que no volen tanta paciència.

Pere Calders: “Refinaments d’ultramar”.

_________________
Imagen
Imagen


Arriba
 Perfil  
 
Mostrar mensajes previos:  Ordenar por  
 [ 3 mensajes ] 

Todos los horarios son UTC + 1 hora [ DST ]


¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: CommonCrawl [Bot] y 0 invitados


No puede abrir nuevos temas en este Foro
No puede responder a temas en este Foro
No puede editar sus mensajes en este Foro
No puede borrar sus mensajes en este Foro
No puede enviar adjuntos en este Foro

Saltar a:  
Powered by phpBB © 2000, 2002, 2005, 2007 phpBB Group
Traducción al español por Huan Manwe